Titularitat de béns

6.TITULARIDAD DE BÉNS

La normativa del llibre segon del Codi Civil de Catalunya, aprovada per Llei 25/2010, de 29 de juliol, relatiu a la persona i la família, manté el principi que els béns adquirits a títol onerós durant el matrimoni pertanyen al cònjuge que consti com a titular, tradicionalment reforçat amb la presumpció de donació de la contraprestació si s’aconsegueix provar que aquesta prové del patrimoni de l’altre.

En efecte, l’art. 232-2 CCCat estableix que en el règim de separació de béns, són propis de cadascun dels cònjuges tots els que tenia com a tals quan es va celebrar el matrimoni i els que adquireixi després per qualsevol títol. L’apartat 1 de l’art. 232-3 CCCat, per la seva banda, estableix que els béns adquirits a títol onerós durant el matrimoni pertanyen al cònjuge que consti com a titular. Si es prova que la contraprestació es va pagar amb béns o diners de l’altre cònjuge, se’n presumeix la donació. Aquest article recull l’anomenat “principi de titularitat formal”. En virtut d’aquest principi, en el règim de separació de béns propi del Dret civil de Catalunya no funciona el principi de subrogació real respecte al patrimoni del cònjuge que no consta com a titular del bé adquirit, però que pot ser titular o cotitular de la contraprestació .

Manifesta la Sentència d’AP Barcelona de 16 d’abril de 2013 que el principi general de prevalença de la titularitat formal sobre la subrogació real és un criteri consolidat en l’ordenament jurídic català, mentre que la presumpció de donació que estableix l’última proposició del precepte va ser una solució nova introduïda en el règim català de separació de béns. Vegeu també, la Sentència d’AP Girona de 24 de maig de 2013.
Com a novetat, però, s’exclouen d’aquest règim els béns mobles destinats a l’ús familiar, com els vehicles, el mobiliari, els aparells domèstics o els altres béns que integren el parament de la casa. En aquest tipus de béns, la mera acreditació de la titularitat formal, per exemple per mitjà de rebuts de compra, és sovint poc significativa i, per això, atesa la destinació familiar dels béns, s’ha considerat preferible partir de la presumpció de que pertanyen a ambdós cònjuges per meitats indivises, sense perjudici de la possibilitat de destruir aquesta presumpció per mitjans de prova més concloents (art. 232-3 i Preàmbul III.c) CCCat).
En cas de dubte sobre a quin dels cònjuges, casats en règim de separació de béns, pertany algun bé o dret, l’art. 232-4 CCCat estableix que el bé controvertit correspon a tots dos per meitats indivises. No obstant això, es presumeix que els béns mobles d’ús personal d’un dels cònjuges que no siguin d’extraordinari valor i els que estiguin directament destinats a l’exercici de la seva activitat li pertanyen exclusivament.

En aquest sentit es va manifestar la Sentència d’AP Lleida de 23 de gener de 2001, que declarava la pertinença a ambdós cònjuges per meitats indivises de l’habitatge que va constituir el domicili familiar, o la Sentència d’AP Barcelona de 10 de novembre de 2003 sobre el saldo existent en un compte bancari.

Si t’ha agradat, comparteix, gràcies:

 

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies