Relacions entre la primera i la segona instància

4.2. Relacions entre la Primera Instància i la Segona Instància

a.El material de coneixement reunit en primera instància pertany sense més a la segona, sempre que es presenti el segon jutge en la forma i la manera que indiquem a continuació.

b.Les situacions processals, en particular les preclusions que s’hagin verificat i primera instància, valen per a la segona. No es pot negar en segona instància l’autenticitat del document reconegut, o tingut per reconegut, en primera instància; excepte el cas de rebel·lia, en el qual el rebel apel·lant pot negar específicament el document o declarar no reconèixer el que s’atribueix a un tercer, sempre que ho faci en el primer acte processal.

c.Todo allò que hagués pogut fer-se en primera instància, fins al moment de la conclusió per sentència pot fer-se en la segona.

d.En el judici d’apel·lació no poden proposar demandes noves; si es proposessin han de ser rebutjades, fins i tot d’ofici. Si hi ha o no demanda nova, determinés per les regles sobre la identificació de les accions; en conseqüència, es prohibeix en l’apel·lació modificar la causa pretesa. La sentència en segona instància està destinada a substituir allò establert en primer grau, i la nova declaració ha de tenir en compte el moment en què es dicta com si es dictés en instància única. La prohibició de demandes noves en apel·lació comprèn la de reconvenció i la declaració incidental. Pot oposar-se la compensació, a tenor de l’article 490, paràgraf 3r; però com a simple excepció; en conseqüència, no pot sorgir en apel·lació el judici incidental previst per l’article 102, ni constituir-se la cosa jutjada sobre l’existència del crèdit oposat a compensació, quant a l’excés sobre el crèdit del demandant. Pot en apel·lació impugnar de falsedat un document, però es dedueix que la nostra llei no admet una simple qüestió de falsedat, sinó que vol en tot cas una causa.

e.El jutge d’apel·lació es troba davant de la demanda en la mateixa posició que el jutge de primer grau en el moment d’anar a fallar; li corresponen els mateixos poders i els mateixos deures.

f.Puede ocórrer que l’acord o desacord entre el primer i el segon jutge es refereixi a la resolució d’un incident.

g.Respecto de les relacions entre el coneixement sobre la relació processal i la qüestió de fons, s’ha d’observar el següent: Si el jutge de primera instància declara no poder pronunciar-se en el fons, per manca d’un pressupost processa, i es confirma aquesta sentència d’apel·lació, queda la causa fallada també en apel·lació; si la sentència és reformada, l’autoritat judicial d’apel·lació ha de retornar les actuacions al primer jutge, com a conseqüència necessària del principi de doble grau. En el cas invers, quan en primera instància s’hagués fallat també en el fons, i el jutge d’apel·lació aprecia i declara la manca d’un pressupost processal, no pot aquest segon jutge, naturalment, pronunciar-se sobre el fons; doncs el judici d’apel·lació no és sinó una fase de la relació processal, i si aquesta manca, no hi pot haver ni judici de primer grau ni judici d’apel·lació.

Si t’ha agradat, comparteix, gràcies:

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies