Pactes prematrimonials

PACTES PREMATRIMONIALS: capítols

Abast, validesa i eficàcia dels acords celebrats entre cònjuges o futurs cònjuges on es contemplen les conseqüències d’una possible ruptura matrimonial per separació o divorci, o per mort de qualsevol d’ells: La seva nota paradigmàtica està doncs en el caràcter preventiu o prospectiu amb relació a la ruptura de la parella, no en el fet que se celebrin abans o després del casament. No obstant això, i sense perjudici de reconèixer que poden existir diferències de matís entre els acordats ex ante i ex post matrimoni, la denominació d’acords o pactes prematrimonials que utilitzarem en aquesta seu va abastar al llarg de l’exposició ambdós tipus de convenis.

La naturalesa prospectiva que s’acaba de fer notar posa en evidència la diferència d’aquest tipus de pactes tant respecte dels celebrats entre convivents, destinats a regular la relació vigent entre ells (sense perjudici que també puguin predir les conseqüències de la seva extinció, en aquest cas la problemàtica seria similar a l’aquí plantejada) com, en el cas de parelles casades, de l’anomenat conveni regulador previst en els arts. 90, 91 i 97 del CC per tal de canalitzar l’autonomia de la voluntat un cop sorgida la crisi i produïda la ruptura, o fins i tot d’altres contractes merament privats celebrats entre els esposos una vegada sorgida la crisi.

Els anomenats “acords prematrimonials”, molt coneguts i utilitzats en alguns països com és el cas dels Estats Units, no tenen autonomia conceptual en el Dret espanyol en què, com en altres estats europeus, l’autonomia de la voluntat dels futurs esposos ha trobat la seva expressió a través de contractes coneguts com capitulacions o capítols matrimonials que només parcialment coincideixen amb la idea subjacent en els esmentats acords. I és que, en un temps en què el nombre de divorcis creix exponencialment i en el qual no és aventurat imaginar que el projectat matrimoni pugui fracassar, sembla que les tradicionals capitulacions, almenys en el seu contingut més típic social i normativament, limitat a atribucions de béns, estipulacions sobre l’economia conjugal i pactes successoris, no esgoten el fenómen o que aquí es tracta d’analitzar.

La proliferació a Amèrica dels pactes destinats a anticipar normativament les conseqüències de la ruptura matrimonial ha donat lloc a una polèmica doctrinal entre els seus partidaris i els seus detractors. D’una banda s’afirma la seva conveniència, ja que a través d’ells les parts afronten de manera realista la seva relació i poden regular-la de conformitat amb les seves mútues aspiracions, interessos i valors, els quals poden no coincidir amb els establerts amb caràcter general pel legislador en les normes sobre els efectes del divorci o de la mort d’un dels cònjuges. S’assenyala el seu especial interès en el cas de les famílies reconstituïdes en què l’existència de fills que no són comuns i de patrimonis de certa entitat anteriors al matrimoni constitueixen notables factors de singularització escassament tinguts en compte, almenys fins ara, pel legislador . També s’afegeix que a través d’aquest tipus d’acords previs es redueixen els costos financers i emocionals de la ruptura conjugal, que es troba ja perfectament regulada. Des del punt de vista contrari, entre els inconvenients dels acords prematrimonials es ressalten la situació de desigualtat econòmica, i fins i tot psicològica, en la qual solen trobar-se les parts en el moment de la seva negociació, ja que habitualment una d’elles, en la major part dels casos la dona, té una posició negocia ra molt més feble que l’altra. Des d’aquest mateix sector s’afirma que aquest tipus d’acords, lluny de reduir els costos de la separació, els incrementen de manera notable, en constatar nombroses discrepàncies sobre la seva interpretació, un cop arribat el moment de la seva efectivitat.

La pregunta sobre la validesa dels acords prematrimonials en el marc del Dret espanyol ha de tenir, a primera vista, una resposta positiva. Això és així en el Dret català on es consagra un ampli reconeixement de l’autonomia de la voluntat entre cònjuges en els articles 11 i 15 del Codi de família de Catalunya, augmentat si és possible pel principi de llibertat civil avui recollit en l’art. 111-6 del Codi civil de Catalunya. El mateix es pot dir en el cas del Codi civil espanyol, els articles 1323, 1325 i 1328 reflecteixen així mateix una generosa acollida de la llibertat de contractació entre cònjuges, canalitzada sobretot a través de les capitulacions matrimonials.En tot cas, i sense perjudici de l’aplicació de les normes catalanes o estatals relatives als capítols matrimonials quan els pactes s’incloguin en elles, no hi ha dubte que els acords prematrimonials aquí tractats són contractes i com a tals queden sotmesos a les regles generals de els contractes, sense perjudici que l’especial relació de confiança que existeix a les parts i la peculiar naturalesa de les qüestions incloses en ells pugui exigir altres cauteles.

En efecte, la doble vessant social i individual que posseeix el Dret de família i el necessari equilibri entre els principis de solidaritat familiar i llibertat individual subjacents en aquest tipus de relacions obliga a realitzar un especial escrutini sobre la validesa dels acords celebrats en previsió d’una ruptura matrimonial no consumada. Tal escrutini abasta la fase de formació de l’acord, el seu contingut i el moment i circumstàncies de la seva exigibilitat.

Com en qualsevol contracte en la fase de formació l’ordenament jurídic ha de garantir la integritat del consentiment contractual, per la qual cosa seran aplicables les regles generals sobre els requisits del contracte i molt singularment les que afecten la integritat del consentiment. Així mateix, la peculiar situació negociadora de les parts explica l’interès en l’aplicació en aquesta fase de les clàusules generals relatives a l’abús del dret i la bona fe, recollides en els articles 111-7 i 111-8 del Codi civil de Catalunya i en l’article 7 del Codi civil.

També pertany a la fase precontractual l’exigència de determinada manera per reconèixer la validesa dels acords prematrimonials. En el cas del Codi civil espanyol sembla clar que quan el pacte afecti el contingut típic de les capitulacions matrimonials la forma ha de ser l’escriptura pública; però no hi ha raons de sentit comú per negar la validesa de pactes no subjectes a aquesta forma quan el seu contingut no incideixi en el règim econòmic matrimonial o successori. Al meu entendre el mateix succeeix en el cas del Dret català, si bé J. Egea estima que el fet que l’art. 15 del Codi de família prevegi els acords prematrimonials en l’àmbit dels capítols advoca per l’exigència d’escriptura pública, sigui quin sigui el seu contingut.

Pel que fa al contingut dels acords prematrimonials compleix diferenciar, per la seva diferent significat, els acords destinats a ser executats en cas de mort d’un dels cònjuges d’aquells altres previstos per al supòsit de separació o divorci; entre aquests segons cal també discriminar els relatius als cònjuges d’aquells que afecten les relacions amb els fills.

Els primers acords esmentats -els realitzats per al cas de mort d’un dels esposos- plantegen bastants problemes de validesa per la seva íntima connexió amb els pactes successoris.Donades les importants diferències existents entre el Dret successori català, el d’altres comunitats autònomes i el del Codi civil espanyol em limitaré a posar dos exemples d’acords als quals els cònjuges van poder arribar al seu dia.

El primer -de nou apel·lo a una situació de família recomposta o reconstituida- seria el pacte pel qual els cònjuges o futurs cònjuges renuncien a l’acord prematrimonial als drets legitimaris o altres similars que els puguin correspondre en l’herència de l’altre. Sabut és que tal pacte està prohibit per l’art. 816 del CC, mentre que és admissible en altres ordenaments com el gallec, el balear o el navarrès, o en els casos de l’art. 377 del Codi de successions català. En aquesta situació té gran importància el canvi de veïnatge civil del causant de la successió entre el moment de subscriure l’acord prematrimonial i el moment de la seva mort, ja que tal canvi pot significar que una pacte vàlid en el moment de fer resulti ineficaç a l’hora de la seva execució en virtut del que preveu l’art. 9.8 del CC, precepte que al meu entendre privilegia injustificadament el rígid sistema legitimari del Codi civil i és, per això, inconstitucional.

Un altre pacte prematrimonial fàcil d’imaginar seria aquell pel qual un dels cònjuges o futurs cònjuges assumeixen l’obligació de testar a favor de l’altre. Per no portar a col·lació altres ordenaments autonòmics que ens complicarien en excés l’exposició, la resposta sobre la seva validesa difereix significativament en el cas català on pot canalitzar per la via del paràgraf segon de l’art. 71 del Codi de successions, i en el supòsit d’aplicació del Codi civil, l’art. 1271.2, en prohibir amb caràcter general els pactes sobre l’herència futura, no deixa cap escletxa a la validesa de l’acord esmentat.

No menys interès desperten els acords prematrimonials destinats a anticipar normativament les conseqüències de la separació o el divorci. Tals pactes poden afectar exclusivament als cònjuges o també a tercers, particularment els fills. Entre els primers convé diferenciar aquelles clàusules contractuals referides a aspecte purament personals, d’aquelles altres que afecten a qüestions d’índole patrimonial.

Els acords en els quals els esposos o futurs esposos pretenguin regular les conseqüències de la separació o divorci en qüestions purament personals no són, amb tota probabilitat, els més freqüents. No obstant això és possible imaginar un pacte pel qual les dues parts o una d’elles es compromet a no residir en el mateix lloc si es produeix el divorci, a no freqüentar determinats llocs o persones, o fins i tot a no tornar-se a casar. Sembla que aquest tipus de pactes és, per regla general, invàlid, ja que en molts d’ells s’estan limitant directament els drets fonamentals de la persona.

En aquest àmbit personal té molt sentit preguntar-se per la licitud d’un pacte en el qual s’introdueixin causes de divorci entre les parts diferents de les que preveu la llei i que poden ser més o menys exigents que aquestes; pensem per exemple que les parts acordin en el seu contracte prematrimonial la possibilitat de divorciar-sense al·ludir a cap causa, simplement per mutu acord. Encara que no puc entrar a analitzar amb deteniment els múltiples problemes que es susciten al fil d’aquest tipus de divorci en el nostre Dret vigent, en principi estimo que tals estipulacions no serien vàlides ja que afecten matèries d’ordre públic i, per tant, indisponibles per els particulars. No obstant això, i malgrat que alguna sentència ha mantingut la tesi contrària, m’atreveixo a dir que sí podrien ser vàlides clàusules penals destinades a produir els seus efectes en cas que una de les parts promogui el divorci.

Més freqüents són, sense cap mena de dubte, els acords relatius a assumptes d’índole patrimonial. Molts d’ells, encara que no tots, caben dins del contingut més típic de lescapitulacions o capítols matrimonials per afectar el règim econòmic del matrimoni, sobretot en la seva fase de liquidació. En aquest cas entenc que la regla general en el nostre dret, és la validesa dels acords, per tractar-se de qüestions d’índole patrimonial que només afecten els cònjuges i que, per tant, són perfectament disponibles per ells sense més límits que els impostos a la autonomia de la voluntat (art. 1255 CC i els concordants en seu de contractes i familiar).

Un dels exemples més habituals d’aquest tipus de pactes és el de renúncia a la pensió compensatòria, ja conegut per la nostra literatura jurídica i la nostra jurisprudència menor.Així mateix es pot renunciar a la compensació econòmica reconeguda tant per l’art. 41 del Codi de família de Catalunya, com per l’art. 1438 del CC, per raó de la feina al cònjuge que, sense retribució suficient, hagi treballat per a l’altre. Tampoc és inèdit el pacte destinat a establir drets econòmics per un dels divorciats o separats, encara en el cas que no concorrin els requisits legals exigits, per exemple, en l’art. 97 del CC. Pot igualment imaginar-se el pacte pel qual els esposos o futurs esposos el règim econòmic és el de guanys renuncien a participar en determinades guanys de l’altre derivades, per exemple, d’una concreta activitat. Un altre exemple interessant i al meu parer perfectament vàlid donat el caràcter dispositiu de l’art.1406.2 CC seria el compromís de mantenir l’empresa familiar sorgida en règim de guanys, tot i que es produeixi el divorci dels cònjuges.

Una altra cosa són els pactes previs a la crisi en relació amb els fills. El caràcter d’ordre públic de les normes reguladores dels deures envers els fills menors imposa la il·licitud dels pactes destinats a establir la no-exigibilitat a un o ambdós progenitors dels seus deures envers els fills. Ara bé, això no equival a rebutjar la validesa de qualsevol tipus d’acord prematrimonial que afecti els menors; al meu parer, a l’estadi actual del nostre Dret és interessant plantejar-se la virtualitat d’un pacte previ a la ruptura i fins i tot al naixement dels fills en el qual els progenitors o futurs progenitors es comprometin a assumir la custòdia compartida dels seus fills.

La relació de casos hipotètics realitzada fins ara ens permet situar-nos ja en el moment d’exigibilitat del pacte, exigibilitat que es produirà un període menor o major posterior al temps de la seva celebració. L’escrutini sobre l’exigibilitat dels acords en aquest moment ha de passar pel sedàs de les normes imperatives i el perjudici de tercer, de manera que, convé dir-ho, seran ineficaços els acords perjudicials per als fills, els creditors, les persones obligades a prestar aliments o fins i tot l’Administració si, com a conseqüència del pacte -per exemple, de renúncia a la pensió compensatoria- el renunciant no pot atendre les seves pròpies necessitats.

En gran manera, suposant que el pacte prematrimonial hagi superat, per així dir-ho, els controls d’inclusió i de contingut ja exposats, en el moment del seu compliment pot resultar inexigible per haver-se produït un canvi en les circumstàncies tingudes en compte en el moment de la seva celebració de manera que el seu compliment efectiu suposaria, una “substancial injustícia”. A l’efecte de reconèixer quan es produeix aquesta situació de inexigibilitat és important prendre en consideració el temps transcorregut entre la celebració i la reclamació de compliment del pacte, així com la presència o no de fills o d’altres persones dependents d’un o ambdós cònjuges, la aparició de malalties inesperades i altres eventualitats similars.

www.civil.udg.edu/tossa/2004/textos/pon/2/mpgr.htm

Ponència a les XIII jornades de Dret Català de Tossa de Mar. Acords prematrimonials, per MARIA PAU GARCÍA ROS. Catedràtica de dret civil a la universitat de Santiago de Copostela

Si t’ha agradat, comparteix, gràcies:

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies